viernes, 6 de febrero de 2009


Vaig veure que plorava. Sense pensar-ho, li vaig fer un petó a la boca. La gent que hi havia a l'andana ens va mirar malament, però no en vaig fer ni cas. Érem vius, i de l'unic de què ens havíem de preocupar era de continuar vivint. 

Tòquio blues, Norwegian Wood.
Haruki Murakami, 1987

No hay comentarios: